26 de març 2010

Terratrèmol a Xile...

Visc a Xile, molt lluny de casa.
Molt lluny de la meva gent, dels meus amics i de la meva família.
I tot i que és quelcom que he decidit fer per amor i sense cap tipus de coacció, em sento molt desterrada. No estic trista aparentment, però a vegades entro en una dinàmica negativa que no és fàcil allunyar del meu cor.
Des del terratrèmol d'ara fa just un mes, d'aquella matinada que tot Xile se'n va anar a la merda, no he tornat a ser la mateixa. El terratrèmol ens ha remogut internament, un terratrèmol físic, psíquic i emocional.
Des d'aquell 27 de febrer he passat per molts estadis que m'han fet pensar i repensar tantes coses...
En un primer moment va ser una cosa física. Sentir que durant tres minuts seguits la terra es converteix en una muntanya russa et deixa com un flam, les cames fan figa i el cor es fa petit petit.
Era un divendres-dissabte a la matinada, en una discoteca (mira que a Xile jo mai surto). Per sort havíem sortit, perquè viure'l en moviment, saltant i rient al ritme de música electrònica és molt diferent a què t'agafi al llit, sense roba, en un dotzè pis. Els veïns no paren de repetir-me que si jo ho hagués viscut a casa o no ho hauria sobreviscut o ja seria de retorn a Barcelona, com han fet molts estrangers que vivien des de fa temps a Xile.
El cas és que per mi va ser força més suau que per molta gent aquí a Santiago. Després, sortir al carrer i adonar-te'n que ha estat greu, que la ciutat s'ha quedat a les fosques tret dels moments de les explosiones de les torres d'alta tensió que il·luminaven el cel per segons.
La gent pàlida i muda o plorant als carrers, amb mantes i matalassos, llàgrimes i poques paraules. Un silenci humà trastornat per les alarmes i bocines dels cotxes. Caos, molt caos.
Quan vam arribar a casa els veïnes, els prop de 1.300 veïns que viuen a la meva escala eren a baix. Troços de façana a terra i la gent a mig vestir. Em recordava a escenes de pel·lícules o notícies de desgràcies que sempre passen a l'altra punta del món. La diferència és que ara havia passat sota els meus peus.
El miqui estava alterat i va perdre una mica els papers quan va sentir en una ràdio que el terratrèmol havia estat de 8,8 i amb epicentre prop de Concepción. Com no podia ser de cap altra manera, les comunicaciones estaven completament col·lapsades i no vam poder contactar amb la seva família. Així que sense verificar res més, vam agafar aigua, menjar, mantes i cap a Concepción. Al cotxe ni parlàvem, ell cínic, jo amb pànic i trista. Però al cap d'uns 50 km l'única autopista que connecta Xile de nord a sud, estava partida per la meitat. Impossible arribar a Concepción. Mitja volta.
Per sort a casa nostra l'electricitat va tornar al matí. Recordo haver-nos adormit dues hores màxim. Poder parlar amb la meva família em va tranquil·litzar. I per fi també amb la família del Miqui. Saber que estaven bé, que la seva casa, no gaire lluny del mar, no havia patit més que l'ensurt i unes quantes copes trencades.
Però havia estat greu. Les xifres i primeres imatges començaven a arribar. Caos del govern. Xifres de morts i desapareguts imprecises, un tsunami no notificat que es va endur massa pobles i massa vides. I la terra que encara no para de tremolar.
El miqui va marxar al cap de dos dies cap al sud, sense saber l'estat de l'autopista, que ja havia començat a ser reparada per tal que pogués començar a baixar l'ajuda a les zones afectades. Carregat d'aigua i de gasolina. I jo morta de por.
El que més recordo dels primers dies sola des del terratrèmol és la impotència de sentir que acabes de viure el cinquè terratrèmol més fort que es conegui en la història de la humanitat i que no estàs fent res per ajudar. Per sort no estava sola, estava amb la neus i la paula i sort en vaig tenir d'elles perquè són dues de les persones més fortes i alegres que conec! Vam intentar col·laborar un mínim amb la federació d'estudiants de la universitat de chile.
Però el que més mal em feia aquells primers dies va ser haver de tornar a treballar el següent dilluns, com si no hagués passat res. A fer llibres, com si a algú li interessessin els llibres en aquells moments. A mi no. Però suposo que era important tornar a la rutina, que la producció del país seguís, la feina, l'activitat, l'economia. Perquè prou catàstrofe era el terratrèmol a afegir-hi més crisi econòmica.
I els primers efectes físics i psíquics del terratrèmol. Plorera, inestabilitat emocional, poca capacitat de concentració, contractures, tensió, cansament, ràbia, frustració, mareig i sensació que la terra està en moviment. De fet, pànic als moviments. Si algú mou el sofà, la taula, el llit, el cor batega i batega a punt d'explotar.
I dies de televisió. Enganxada a les notícies, seguint les imatges que anaven mostrant més i més zones afectades, desgràcies i més desgràcies. Recordo no poder desenganxar-me del terratrèmol, parlant tot el dia amb la família i amics del miqui que em preguntaven si el miqui podia intentar localitzar a la seva família. Fins ben bé cinc dies després no vam saber res de la seva àvia.
Quanta tensió... quanta impotència.
I entre tant caos, canvi de govern. Xile torna a la dreta. Gran comiat de l'entrenyable i admirada Michelle Bachelet, que va marxar del govern amb un 84% d'aprovació de la població. Fins i tot a mi em queien les llàgrimes quan es despedia.
I ara just un mes després començo a estar més tranquil·la, a poder veure una pel·lícula o llegir un llibre sense sentir-me culpable. I començo a portar millor les rèpliques que ens acompanyaran els propers mesos, però que gràcies a Déu van baixant en intensitat.
I passen motes coses pel cap en aquests moments. La sort que hem tingut, que tota la família està bé, que estem vius, que la vida és molt vulnerable, que cal viure el dia a dia. Perquè hi ha gent que ha perdut a part o tota la seva família, la casa que han anat construint amb anys i anys d'esforç. I la pell se't posa de gallina de veure la força que té aquesta gent de superar les desgràcies, d'aixecar-se d'un terratrèmol així cada quart de segle, de fer broma en els moments més difícils. Jo crec que ho duen en la memòria genètica. I no tan genètica, que vaig veure a les notícies una dona de cent anys que havia viscut cinc terratrèmols. La seva casa d'adobe havia aguantat els altres quatre, el del 2010 no el va superar. Però ella perjurava que reconstruiria la seva casa, que d'allà no la mourien!
I després del terratrèmol s'entén que el país funcioni a mitges, que molts serveis siguin mínims, que les carreteres estiguin plenes de forats i és que cada 25 anys s'ha de refer tot!! A veure quin país ho supera així de fàcil això! Pobles sencers, escoles, hospitals, carreteres... tot a terra! Com es pot ser desenvolupat així?
Com diuen aquí, un país al lote... que jo cada dia admiro i m'estimo més...
I si totes les desgràcies es fan més relatives després de viure una situació així, per què estic tan irritable?!!! Espero que, com les rèpliques, passi aviat!

4 comentaris:

Unknown ha dit...

Nena! només vull felicitar-te per la teva crònica, se m'ha posat la pell de gallina... potser perquè també, des de la distància, ho he viscut i he patit la desesperació del pas de les hores sense notícies i la tristesa de la desgràcia...

Demà hi ha un acte al Castell de Montjuïc sota el nom "Barcelona per Xile"... allà seré! menjant empanades, escoltat la cueca i encoratjan l'estret país amb l'emotiu "viva Chile, mierda!". Si alguna cosa podem fer des d'aquí la farem. Sé que no es molt però espero que ajudi a animar-te i a desfer-te d'aquesta angoixa que et persegueix. Xile tornarà a ser el que era, gràcies a la seva gent!

Un petó Roseta i comparteixo amb tu cadascuna de les paraules de la teva crònica, ja ho saps.

Laia

Rous ha dit...

Gràcies preciosa!!! Per les teves paraules avui i els primers dies!!! No deixis d'explicar-me com va l'acte "Barcelona per Xile"" i QUE VIVA CHILE, MIERDA!! Petonàs

Unknown ha dit...

Hola guapa,

M'ha emocionat el que has escrit, però reconec que mentre ho llegia no podia evitar tenir un pensament molt egoista "per què no torna?"

Suposo que jo no sóc tan valenta com tu i ja hauria tornat cap aquí cagada de por, com aquests que dius que fa molts anys que viuen a Chile i han marxat.

La veritat és que admiro molt el vostre valor i només desitjo que estigueu bé i pogueu tirar endavant.

T'estimo molt Rosa.

Mireia

escoltainvisible ha dit...

Molts ànims, Rosa, i no et preocupis: venceràs.

Fins aviat. I no deixis caure el blog, punyeta!