Per una Patagònia sense represes!

La nostàlgia de viure entre dues terres...

Fa poquet que visc a Santiago de Xile. Una aposta personal que m'ha fet viure situacions i moments de reflexió molt significatius... Sentir-me immigrant en terres tan llunyanes. No poder obrir un compte corrent per no tenir carnet d'identitat xilè. No trobar feina per no tenir papers, no poder tramitar papers al no tenir feina. Enyorar la meva gent, la meva terra, la meva cultura, i alhora sentir nostàlgia pels nous vincles que estic creant amb un país i una gent que sento tan meus i que algun dia quedaran massa lluny. Sentir-me ja a casa, abraçada per un país que m'acull amb els braços oberts sense posar-m'ho tampoc massa fàcil. Trobar a faltar tantes persones i tantes coses, però sentir-me feliç del que soleta estic construint dia a dia. Viure en un país d'Amèrica Llatina, aprendre a parlar un nou "idioma" sense poder dissimular el país d'origen. Explicar per què no he escoltat mai Julio Iglesias, Rafael o Camilo Sesto a casa. Fer entendre què és Catalunya tantes vegades com faci falta. Conèixer la història compartida però sobretot la no compartida d'un continent ple de màgia. Sumar-me a la celebració del bicentenari de la independència de Xile. Trobar-me en situacions inversemblants fins al moment mai viscudes. Descobrir la màgia de l'amor i l'amistat. Retrobar-me amb una amiga que feia més de nou anys que no veia. Menjar amanides només amb suc de llimona. Sopaipilles, porotos, cazuela, completos, italianos, ave palta, barros luco, charquicán, lomo a lo pobre, navegao, harinado, empanada de pino o camarón queso. Escoltar el temps amb música clàssica de fons. Acompanyar un partit de Xile-Paraguai amb un bon asado. Intentar trucar a família i amics sense oblidar les sis hores de diferència. Acostumar-me al smog i a les alertes ambientals que no deixen circular els vehicles amb matrícula... Passejar pel cerro San Cristóbal y el cerro Santa Lucía. Enrabiar-me per un sou mínim de 159.000 pesos, 200 euros, en una ciutat amb estils de vida semblants als de Barcelona. Marejar-me fent zapping amb la televisió per cable. Substituir les biblioteques pels cafès literaris del meu barri a Providencia. Viatjar al sud, amb els llacs, els volcans i les araucàries milenàries. Aprendre mapudungun i descobrir la cultura dels maputxes o "gent de la terra". I tantes i tantes altres coses que em fan ser feliç de ser aquí cada dia.

Seguint amb els topònims curiosos...