Sant Joan nevat celebrant l'Any Nou maputxe

Aquests dies recordo sovint una frase que sempre em diu el meu avi. Com més grans ens fem el temps corre més de pressa... No sé si és per la proporcionalitat del temps que hem viscut però dia a dia me n'adono de quanta veritat hi ha en aquestes paraules, dignes de qui ha viscut més de nou dècades. Recordo el curs escolar, de petita, se'm feia una eternitat. Després arribaven els estius de tres mesos. Ara dilluns es torna divendres i els mesos passen tan ràpid! De cop i volta ja és estiu, i sense que te n'adonis encara segueixes escrivint 2008, que ja estàs a meitat de l'any. I aleshores, ja no queda res per Nadal. Ens passem els dies esperant les vacances i de cop i volta ja tornes a tenir el cul assegut a la cadira revisant el correu electrònic.
Sovint penso que fa molt poquet que estic vivint a Santiago i quan ho compto, no em faig a la idea que ja porto més de quatre mesos vivint a l'altra punta del món, al país més austral del continent americà, és a dir, al cul del món...
Quatre mesos que hi sóc instal·lada, més d'un any que vaig sortir de viatge.
I el que se'm feia estrany ara ja forma part del meu dia a dia, fins a tal punt de viure un mes de juliol nevat o una berbena de Sant Joan celebrant l'Any Nou maputxe.
El fred és glaçat, el vent gèlid de la neu de la cordillera dels Andes fa que les temperatures arribin prop dels 2º a les nits i diguem que els sistemes de calefacció de les cases no són massa avançats. Aquest any fins i tot ha nevat al desert d'Atacama, al nord. Santiago, i sobretot el meu barri, Providencia, no té edificis molts alts i miris on miris t'envolten muntanyes nevades.


Però el dia de Sant Joan celebrant l'any nou amb bufanda va ser una experiència surrealista, però igualment amb molta música i espectacle de foc i cultures. I va ser una experiència molt curiosa perquè se celebrava en un barri d'entrada prohibida no només per mi sinó per qualsevol santiaguino que no fos de la comuna. No té res a veure amb els winkes tampoc, que és com els maputxes denominen als que no ho som, sinó que era un barri amb molta pobresa, on només hi pots entrar si hi vas amb algú conegut perquè, si no, no en surts viu. Un barri on la gent ja no treballa, només viu del narcotràfic i la delinqüència, paradís del lanza chileno, que és com orgullosament es fan dir els lladres professionals i no tan professionals de Xile. És molt divertit quan surten a les notícies: "No me importa que me detengan, yo soy lanza internacional, me hice rico en Europa y tengo más de diez órdenes de arresto en España". I aquí segueixen fent de les seves, orgullosos de seguir amb el negoci familiar.
Però Sant Joan és un moment de parèntesi i el barri obre les portes a la festa, i els santiaguins amb menys prejudicis es deixen caure per una festa preciosa, on ni el lanza més lanza s'atreveix a espatllar un dels dies més bonics de l'any.

Però la festa i les vacances ja han passat i no estic gens trista, al contrari. Per fi he aconseguit trobar una feina en una editorial de Santiago. Editorial Cuarto Propio, en honor a Virginia Woolf, una editorial d'esquerres, amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria, lluitant contra la dictadura i defensant el feminisme i l'esperit crític. Cobro molt poquet però m'hi sento molt a gust, tinc uns companys de feina espectaculars i el ritme tampoc és massa estressant. Però diguem que amb 300 euros no es viu bé ni a Santiago de Xile, així que segueixo oberta o trobar una feina on pugui estalviar una mica, perquè m'encantaria poder venir uns dies per Barcelona quan tingui vacances!!! Però per això encara falten molts dies, moltes batalles, encara que el temps passa volant...