Peor es Nada

Sips... al final m'he decidit a continuar escrivint. Però estreno blog perquè aquest ja no serà un diari de viatge sinó un espai de reflexions i emocions que tinc ganes de compartir amb vosaltres. D'alguna manera, parteix de la teva empenta perquè escrivís alguna cosa. Perquè el cap i la ploma no s'haurien d'aturar mai. A mi m'ordenen el cap i l'ànima. Així que començo amb un conte, o una petita història al voltant del poble que dóna nom a la primera entrada i actitud vital d'aquest blog.

Peor es Nada

No són pocs els xilens que, coneixedors de la seva geografia, es neguen a creuar l’oceà per fer turisme: “¿Por qué deberíamos cruzar el Atlántico en un barco de lujo o soportar 17 horas de vuelo si nuestro sueldo no alcanza y además aquí tenemos de todo? Desde el desierto más árido del mundo en el norte, a los glaciares del azul más intenso en el sur. Volcanes, montañas nevadas, termas, lagos, géiseres, Los Andes y las mejores playas a lo largo y ancho del país… Y además, desde Santiago un tren nos deja a las puertas de Roma y desde allí, en una caminata de menos de quince minutos llegamos hasta El Vaticano o Troya”.

Més enllà de la bellesa paradisíaca d’aquest país als confins del continent americà, a Xile també pots viatjar cap a pobles i ciutats com Panamá, Mississippi, California, Canadá, Polonia… I si no vols anar tant lluny, pots provar de descobrir pobles amb noms tan curiosos i inexplicables com Cancha d’Esquí, en una de les regions més àrides del país, Cariño botado, El Barquito, El Sobrante, El Calor, Manto Verde, Hospital, La deseada, Pueblo hundido, Refresco, Entrepiernas, Viudas, Salsipuedes o Peor es Nada.

“Todos los topónimos pueden parecernos graciosos, pintorescos, o bastante representativos de la personalidad del chileno, pero refleja una gran vacío regulador.” Hector Caviedes, professor de Geografia de la Universitat de Xile, assegura que la major part d’assentaments humans són espontanis i per això tenen noms arbitraris, però al no existir una entitat exclusivament dedicada a la ratificació i control de la toponímia, el tema es torna confús fins perdre inclús la serietat que mereixeria. Això es deu en part a què no hi ha llei que reguli els topònims de Xile, sinó un simple acord verbal amb la posterior ratificació de la municipalitat. Així, si un gran grup de persones es posés d’acord i volgués canviar el nom de Santiago de Xile per Santiasco, com se l’anomena a la resta del país, segurament fent referència a la gran polució que domina la ciutat, podria algú ser perseguit o jutjat?

La majoria de pobles reben noms d’accidents geogràfics, però d’altres noms més arbitraris poden tenir o no una explicació raonable. Salsipuedes és un dels casos més il·lustratius. Un dels seus habitants, Roberto Jerez, explica l’origen prou justificat del nom del seu poble.


Hace algunos años, lo único que unía a esta localidad con el resto del mundo era un débil puente peatonal, el cual sucumbía en invierno producto de la crecida del río Claro. En un día de ésos, un par de jinetes debieron luchar contra la inundación con el fin de llevar a un muerto hacia el cementerio, ubicado al otro lado del puente. Fue una tarea difícil; sin embargo, la odisea no tuvo un final feliz. Los jinetes, borrachos luego de calentarse al alero de unas buenas botellas de vino, se percataron de un pequeño detalle: el finado y los caballos habían desaparecido, si bien en realidad habían regresado al pueblo por su propia cuenta. Después de esta experiencia, e imposibilitados de volver a cruzar, al salsipuedino tuvieron que velarlo otros diez días.

"Cómo no se iba a llamar así este pueblo", afirma Jerez.

En un viatge desde Santiago cap al sud, fa uns quinze dies, no vam poder resistir la temptació de per fi anar a conèixer aquell poble que ens havia fet riure tantes vegades al passar per davant del seu cartell. Què hi podia haver en un poble amb el nom de Peor es Nada?

Al sortir de l’autopista ens vam quedar de pedra. Després de fer aproximadament un kilòmetre en un camí polsegós, ja tornàvem a ser a l’entrada de l’autopista que acabàvem de deixar. Però, allò que havíem vist era el poble? Sense asfalt ni cartells, un camí amb alguna casa a banda i banda semblava ser Peor es Nada. Tot i estar a pocs metres de l’autopista, immensa quietud i silenci en un bonic paratge natural. Encara no sabíem si allò era Peor es Nada quan vam veure un vellet que caminava a prop nostre. Al preguntar-li si allò era Peor es Nada es va mostrar a la defensiva, tot fent-se el desentès, fins i tot, un cop dalt del cotxe, mentre l’apropàvem a casa seva. Els habitants de Peor es Nada ja estan cansats dels periodistes que els visiten a la recerca de l’article curiós o del turista tafaner que vol descobrir l’origen del nom d’aquest poble. Fins i tot els pobles veïns li canvien el nom per “Nada es peor que esto”.

Malhauradament, no prou lluny dels presagis més catastrofistes d’aquest nom, el poble de Peor es Nada està dividit per l’autopista més important de Xile, que recorre el país de nord a sud. I actualment es troba afectat pel projecte de construcció d’un pantà que inundarà unes trenta hectàrees del seu terreny. No afecta a les vivendes dels siscents habitants d’aquest poblet, que s’esforcen en mantenir-se optimistes, però sí al Fundo San Ignacio, una granja dedicada principalment al cultiu de peres i pomes, que dóna feina a més de 80 habitants de Peor es Nada. La font de treball més important del poble desapareixarà sota les aigües i la immensa ombra de les torres hidroelèctriques.

I llegeixo a Internet que el nom de Peor es Nada “envuelve la resignación del chileno fatalista: qué le vamos a hacer, confórmate, peor es nada, se hizo lo que se pudo. Y todo ese rosario de frases hechas para consolar y encubrir el fracaso y la frustración. Somos sufridos los chilenos, hasta en el nombre que le ponemos al lugar donde habitamos”.

Però no ho comparteixo! Aquesta frase de rosari que comenta el company, a mi no em deixa pas un regust de resignació i conformisme sinó al contrari, em mou a l’acció! Igual que els habitants de Peor es Nada no es resignen i continuen somrient i defensant la seva terra. Amb el nou pantà, diuen, el clima canviarà i oferint nous serveis, potser serà l'oportunitat de diversificar les seves activitats i obrir el poble al turisme.

I aquesta és la filosofia que em fa creure que Peor es Nada no és simple resignació, al contrari. Es pot viure com una crida a l’acció. A vegades tinc ganes d’escriure però no m’hi veig o crec que no serà prou bon article. I? Peor es Nada! A vegades no em veig capaç d’ajudar algú o fer una determinada cosa perquè em sento que no ho faré prou bé. I? Altra vegada… cal passar a l’acció. Peor es Nada!