Chile, three days later - The Big Picture - Boston.com

Chile, three days later - The Big Picture - Boston.com

Posted using ShareThis

Terratrèmol a Xile...

Visc a Xile, molt lluny de casa.

Molt lluny de la meva gent, dels meus amics i de la meva família.

I tot i que és quelcom que he decidit fer per amor i sense cap tipus de coacció, em sento molt desterrada. No estic trista aparentment, però a vegades entro en una dinàmica negativa que no és fàcil allunyar del meu cor.

Des del terratrèmol d'ara fa just un mes, d'aquella matinada que tot Xile se'n va anar a la merda, no he tornat a ser la mateixa. El terratrèmol ens ha remogut internament, un terratrèmol físic, psíquic i emocional.

Des d'aquell 27 de febrer he passat per molts estadis que m'han fet pensar i repensar tantes coses...

En un primer moment va ser una cosa física. Sentir que durant tres minuts seguits la terra es converteix en una muntanya russa et deixa com un flam, les cames fan figa i el cor es fa petit petit.

Era un divendres-dissabte a la matinada, en una discoteca (mira que a Xile jo mai surto). Per sort havíem sortit, perquè viure'l en moviment, saltant i rient al ritme de música electrònica és molt diferent a què t'agafi al llit, sense roba, en un dotzè pis. Els veïns no paren de repetir-me que si jo ho hagués viscut a casa o no ho hauria sobreviscut o ja seria de retorn a Barcelona, com han fet molts estrangers que vivien des de fa temps a Xile.

El cas és que per mi va ser força més suau que per molta gent aquí a Santiago. Després, sortir al carrer i adonar-te'n que ha estat greu, que la ciutat s'ha quedat a les fosques tret dels moments de les explosiones de les torres d'alta tensió que il·luminaven el cel per segons.

La gent pàlida i muda o plorant als carrers, amb mantes i matalassos, llàgrimes i poques paraules. Un silenci humà trastornat per les alarmes i bocines dels cotxes. Caos, molt caos.

Quan vam arribar a casa els veïnes, els prop de 1.300 veïns que viuen a la meva escala eren a baix. Troços de façana a terra i la gent a mig vestir. Em recordava a escenes de pel·lícules o notícies de desgràcies que sempre passen a l'altra punta del món. La diferència és que ara havia passat sota els meus peus.

El miqui estava alterat i va perdre una mica els papers quan va sentir en una ràdio que el terratrèmol havia estat de 8,8 i amb epicentre prop de Concepción. Com no podia ser de cap altra manera, les comunicaciones estaven completament col·lapsades i no vam poder contactar amb la seva família. Així que sense verificar res més, vam agafar aigua, menjar, mantes i cap a Concepción. Al cotxe ni parlàvem, ell cínic, jo amb pànic i trista. Però al cap d'uns 50 km l'única autopista que connecta Xile de nord a sud, estava partida per la meitat. Impossible arribar a Concepción. Mitja volta.

Per sort a casa nostra l'electricitat va tornar al matí. Recordo haver-nos adormit dues hores màxim. Poder parlar amb la meva família em va tranquil·litzar. I per fi també amb la família del Miqui. Saber que estaven bé, que la seva casa, no gaire lluny del mar, no havia patit més que l'ensurt i unes quantes copes trencades.

Però havia estat greu. Les xifres i primeres imatges començaven a arribar. Caos del govern. Xifres de morts i desapareguts imprecises, un tsunami no notificat que es va endur massa pobles i massa vides. I la terra que encara no para de tremolar.

El miqui va marxar al cap de dos dies cap al sud, sense saber l'estat de l'autopista, que ja havia començat a ser reparada per tal que pogués començar a baixar l'ajuda a les zones afectades. Carregat d'aigua i de gasolina. I jo morta de por.

El que més recordo dels primers dies sola des del terratrèmol és la impotència de sentir que acabes de viure el cinquè terratrèmol més fort que es conegui en la història de la humanitat i que no estàs fent res per ajudar. Per sort no estava sola, estava amb la neus i la paula i sort en vaig tenir d'elles perquè són dues de les persones més fortes i alegres que conec! Vam intentar col·laborar un mínim amb la federació d'estudiants de la universitat de chile.

Però el que més mal em feia aquells primers dies va ser haver de tornar a treballar el següent dilluns, com si no hagués passat res. A fer llibres, com si a algú li interessessin els llibres en aquells moments. A mi no. Però suposo que era important tornar a la rutina, que la producció del país seguís, la feina, l'activitat, l'economia. Perquè prou catàstrofe era el terratrèmol a afegir-hi més crisi econòmica.

I els primers efectes físics i psíquics del terratrèmol. Plorera, inestabilitat emocional, poca capacitat de concentració, contractures, tensió, cansament, ràbia, frustració, mareig i sensació que la terra està en moviment. De fet, pànic als moviments. Si algú mou el sofà, la taula, el llit, el cor batega i batega a punt d'explotar.

I dies de televisió. Enganxada a les notícies, seguint les imatges que anaven mostrant més i més zones afectades, desgràcies i més desgràcies. Recordo no poder desenganxar-me del terratrèmol, parlant tot el dia amb la família i amics del miqui que em preguntaven si el miqui podia intentar localitzar a la seva família. Fins ben bé cinc dies després no vam saber res de la seva àvia.

Quanta tensió... quanta impotència.

I entre tant caos, canvi de govern. Xile torna a la dreta. Gran comiat de l'entrenyable i admirada Michelle Bachelet, que va marxar del govern amb un 84% d'aprovació de la població. Fins i tot a mi em queien les llàgrimes quan es despedia.

I ara just un mes després començo a estar més tranquil·la, a poder veure una pel·lícula o llegir un llibre sense sentir-me culpable. I començo a portar millor les rèpliques que ens acompanyaran els propers mesos, però que gràcies a Déu van baixant en intensitat.

I passen motes coses pel cap en aquests moments. La sort que hem tingut, que tota la família està bé, que estem vius, que la vida és molt vulnerable, que cal viure el dia a dia. Perquè hi ha gent que ha perdut a part o tota la seva família, la casa que han anat construint amb anys i anys d'esforç. I la pell se't posa de gallina de veure la força que té aquesta gent de superar les desgràcies, d'aixecar-se d'un terratrèmol així cada quart de segle, de fer broma en els moments més difícils. Jo crec que ho duen en la memòria genètica. I no tan genètica, que vaig veure a les notícies una dona de cent anys que havia viscut cinc terratrèmols. La seva casa d'adobe havia aguantat els altres quatre, el del 2010 no el va superar. Però ella perjurava que reconstruiria la seva casa, que d'allà no la mourien!

I després del terratrèmol s'entén que el país funcioni a mitges, que molts serveis siguin mínims, que les carreteres estiguin plenes de forats i és que cada 25 anys s'ha de refer tot!! A veure quin país ho supera així de fàcil això! Pobles sencers, escoles, hospitals, carreteres... tot a terra! Com es pot ser desenvolupat així?

Com diuen aquí, un país al lote... que jo cada dia admiro i m'estimo més...

I si totes les desgràcies es fan més relatives després de viure una situació així, per què estic tan irritable?!!! Espero que, com les rèpliques, passi aviat!

Sant Joan nevat celebrant l'Any Nou maputxe

Aquests dies recordo sovint una frase que sempre em diu el meu avi. Com més grans ens fem el temps corre més de pressa... No sé si és per la proporcionalitat del temps que hem viscut però dia a dia me n'adono de quanta veritat hi ha en aquestes paraules, dignes de qui ha viscut més de nou dècades. Recordo el curs escolar, de petita, se'm feia una eternitat. Després arribaven els estius de tres mesos. Ara dilluns es torna divendres i els mesos passen tan ràpid! De cop i volta ja és estiu, i sense que te n'adonis encara segueixes escrivint 2008, que ja estàs a meitat de l'any. I aleshores, ja no queda res per Nadal. Ens passem els dies esperant les vacances i de cop i volta ja tornes a tenir el cul assegut a la cadira revisant el correu electrònic.
Sovint penso que fa molt poquet que estic vivint a Santiago i quan ho compto, no em faig a la idea que ja porto més de quatre mesos vivint a l'altra punta del món, al país més austral del continent americà, és a dir, al cul del món...
Quatre mesos que hi sóc instal·lada, més d'un any que vaig sortir de viatge.
I el que se'm feia estrany ara ja forma part del meu dia a dia, fins a tal punt de viure un mes de juliol nevat o una berbena de Sant Joan celebrant l'Any Nou maputxe.
El fred és glaçat, el vent gèlid de la neu de la cordillera dels Andes fa que les temperatures arribin prop dels 2º a les nits i diguem que els sistemes de calefacció de les cases no són massa avançats. Aquest any fins i tot ha nevat al desert d'Atacama, al nord. Santiago, i sobretot el meu barri, Providencia, no té edificis molts alts i miris on miris t'envolten muntanyes nevades.


Però el dia de Sant Joan celebrant l'any nou amb bufanda va ser una experiència surrealista, però igualment amb molta música i espectacle de foc i cultures. I va ser una experiència molt curiosa perquè se celebrava en un barri d'entrada prohibida no només per mi sinó per qualsevol santiaguino que no fos de la comuna. No té res a veure amb els winkes tampoc, que és com els maputxes denominen als que no ho som, sinó que era un barri amb molta pobresa, on només hi pots entrar si hi vas amb algú conegut perquè, si no, no en surts viu. Un barri on la gent ja no treballa, només viu del narcotràfic i la delinqüència, paradís del lanza chileno, que és com orgullosament es fan dir els lladres professionals i no tan professionals de Xile. És molt divertit quan surten a les notícies: "No me importa que me detengan, yo soy lanza internacional, me hice rico en Europa y tengo más de diez órdenes de arresto en España". I aquí segueixen fent de les seves, orgullosos de seguir amb el negoci familiar.
Però Sant Joan és un moment de parèntesi i el barri obre les portes a la festa, i els santiaguins amb menys prejudicis es deixen caure per una festa preciosa, on ni el lanza més lanza s'atreveix a espatllar un dels dies més bonics de l'any.

Però la festa i les vacances ja han passat i no estic gens trista, al contrari. Per fi he aconseguit trobar una feina en una editorial de Santiago. Editorial Cuarto Propio, en honor a Virginia Woolf, una editorial d'esquerres, amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria, lluitant contra la dictadura i defensant el feminisme i l'esperit crític. Cobro molt poquet però m'hi sento molt a gust, tinc uns companys de feina espectaculars i el ritme tampoc és massa estressant. Però diguem que amb 300 euros no es viu bé ni a Santiago de Xile, així que segueixo oberta o trobar una feina on pugui estalviar una mica, perquè m'encantaria poder venir uns dies per Barcelona quan tingui vacances!!! Però per això encara falten molts dies, moltes batalles, encara que el temps passa volant...

Per una Patagònia sense represes!

La nostàlgia de viure entre dues terres...

Fa poquet que visc a Santiago de Xile. Una aposta personal que m'ha fet viure situacions i moments de reflexió molt significatius... Sentir-me immigrant en terres tan llunyanes. No poder obrir un compte corrent per no tenir carnet d'identitat xilè. No trobar feina per no tenir papers, no poder tramitar papers al no tenir feina. Enyorar la meva gent, la meva terra, la meva cultura, i alhora sentir nostàlgia pels nous vincles que estic creant amb un país i una gent que sento tan meus i que algun dia quedaran massa lluny. Sentir-me ja a casa, abraçada per un país que m'acull amb els braços oberts sense posar-m'ho tampoc massa fàcil. Trobar a faltar tantes persones i tantes coses, però sentir-me feliç del que soleta estic construint dia a dia. Viure en un país d'Amèrica Llatina, aprendre a parlar un nou "idioma" sense poder dissimular el país d'origen. Explicar per què no he escoltat mai Julio Iglesias, Rafael o Camilo Sesto a casa. Fer entendre què és Catalunya tantes vegades com faci falta. Conèixer la història compartida però sobretot la no compartida d'un continent ple de màgia. Sumar-me a la celebració del bicentenari de la independència de Xile. Trobar-me en situacions inversemblants fins al moment mai viscudes. Descobrir la màgia de l'amor i l'amistat. Retrobar-me amb una amiga que feia més de nou anys que no veia. Menjar amanides només amb suc de llimona. Sopaipilles, porotos, cazuela, completos, italianos, ave palta, barros luco, charquicán, lomo a lo pobre, navegao, harinado, empanada de pino o camarón queso. Escoltar el temps amb música clàssica de fons. Acompanyar un partit de Xile-Paraguai amb un bon asado. Intentar trucar a família i amics sense oblidar les sis hores de diferència. Acostumar-me al smog i a les alertes ambientals que no deixen circular els vehicles amb matrícula... Passejar pel cerro San Cristóbal y el cerro Santa Lucía. Enrabiar-me per un sou mínim de 159.000 pesos, 200 euros, en una ciutat amb estils de vida semblants als de Barcelona. Marejar-me fent zapping amb la televisió per cable. Substituir les biblioteques pels cafès literaris del meu barri a Providencia. Viatjar al sud, amb els llacs, els volcans i les araucàries milenàries. Aprendre mapudungun i descobrir la cultura dels maputxes o "gent de la terra". I tantes i tantes altres coses que em fan ser feliç de ser aquí cada dia.

Seguint amb els topònims curiosos...

¿Qué onda weon?

-!Oye loco ahueonado!
-¿Qué onda huevón?
-Nada hueón, que ya estoy harto de la huevá, que esto es un hueveo. Vino el huevón ese, que no para con la hueá, estuvo hueviando todo el rato y yo le dije "Hueón, para la hueá...”.
-Oye hueón, córtala, hablas puras hueás...

Hueón, Weon, Güeón... la varietat gràfica és màxima!!


Us ben prometo que una conversa així no és poc habitual a Xile.
Viatjant per Amèrica del Sud, es poden apreciar infinites maneres de parlar en castellà. Creues una frontera i zas! Canvia el vocabulari, canvien els sons... A Xile es parla el castellà d'una manera podríem dir... "molt peculiar". Lluny de voler posar el dit a la llaga, és una autocrítica habitual que ells mateixos es fan. "Que hablamos mal... mmm... no es que nosotros hablemos mal… lo que pasa es que nosotros hablamos en "Chileno". No són pocs els xilenismes que donen riquesa a aquesta llengua i que poden fer riure a més d'un turista espanyol o a un xilè al sentir a un espanyol parlar i és que...

La loteria xilena és la Polla.


A les samarretes o jerseis de màniga curta se les anomena "poleras".

S'estaciona en una playa.


Les persones que tenen el cabell arrissat, al sud de Xile, tienen lindos chochos, com al conte de La Chochitos de Oro.
Diuen pendejo o cabro chico per dir "petit".
Se li diu sándwitch al que nosaltres diem "pont", quan una festivitat cau en dimarts o dijous.
Hueco, colipato, cola o se le quema el arroz vol dir homosexual.
Res de "pico y pala", que pico és penis.
Per no oblidar-nos del típic coger que vol dir tenir relacions sexuals, igual que cachete, a més de voler dir les galtes de la cara o les del cul.
Res de culo de botella, que els sembla súper ofensiu.
I es diu chancho, que és porc, de manera carinyosa, al pololo, és a dir, a la parella informal.

La majoria de les fotos són d'internet, que no se diga que son mías...

Imagineu-vos què podria entendre a l’arribar a Xile en una conversa simulada com aquesta…

-Hola loquilla, ¿hay carrete (festa) hoy en la casa antes de salir?
-Obvio po (doncs). Va a venir caleta (molta) gente. Y después vamos a carretear.
-¡Qué lata, me da paja (quina mandra)! Hoy estoy como el forro (estar fatal), ando un poco achacao (trist) y no achunto (fer bé) na (res).
-Ya... no te bajonees (posar-se trist), tira pa' arriba (pujar l’ànim), para con la huevá (deixar-ho córrer) , tú lo que querí (voler) es que no te agarren pa'l hueveo (et preguin el pèl).
-¡Anda a bañarte (desaparèixer)!
-¡Qué amoroso (tendre)! Por cierto, ¿tienes las entradas pa'l carrete de más tarde?
-¡Chuta (expressió de sorpresa)! No, pero voy a buscarlas al tiro (immediatament). A todo chancho (ràpid).
-¡Bacán (genial)! Eres un apitutao (tenir bons contactes). Siempre tenís cueva (sort).
-¿Va a venir esa cabra (noia)?
- Cero posibilidad (no), le he dicho que tú andabais por aquí y me ha dicho que no se viene.
-¡Esto es un chanchada (traició)!
-Oye ¿qué onda (què passa)? ¿Estai enojao? ¿Tú la querís (estimar)?
-¡Cabra pesá (pesada)! No, pero por una cachetá (relació sexual) que podría darme...
-Ella no quiere, ¿cachai (comprendre)? La trataste como chaleco de mono (tractar malament). Se te corrió la mano (fotre mà). La cabra te sapeó (delatar).
-¡Maraca (prostituta) culiá! Media chiva (mentida). Si sólo fue un grado 1 (petons).
-Oye, no seas charcha (vulgar). ¡Te fuiste al chancho (exagerar)!
-¡Concha tu madre! No seai copuchenta (siguis cotilla)… Te marcaste tu peor condoro (error). ¡Ándate a la cresta! (ves-te’n a la merda). Eres muy cuática (complicada), ¿lo sabes?
-¿No te acordai? Esto te pasa por curao (borratxo). Dejaste la cagá (fer un escàndol).
-No seas alharaca (exagerada). Yo no hice nada.
-¡De más (sí)! No trates de engrupirme (enganyar).
-Ya, filo (prou, no m’importa). Estoy apestao (cansat) con el tema.
-Y yo estoy chata (agobiada) de estar entre los dos.
-Pues si estás choreá (avorrida) ¿por qué insistes?
-Esta noche no va a ser nada fome (avorrida). Estás funao (ple de problemas). Es que en realidad sí va a venir pero no te lo podía decir.
-¿Cómo? Eres una hocicona (no guardar secrets). ¡Hazla corta (Resumeix)!
-Ya, me callo, mejor no nos hagamos atao (complicar-se).
-Eres como el hoyo (com el cul).
-Es que en realidad es una lacha (dona que flirteja amb molts homes). Te lo digo pa’ callao (en secret).
-¿Verdad?
-La dura (de veritat).
-¿No laseas (fas broma)?
-La pulenta (pura veritat).
-Esa mina (noia) es una caja de sorpresas.
-No vale callampa (no val la pena). ¿Vas a volver con ella?
-Nica, ni cagando (de cap manera). Alguien tiene que pararle los carros (dir-li les coses a la cara).
-Ocá (d’acord), ya pensaré en algo. Lo pasaremos chancho (passar-ho molt bé).
-Pero que pase piola (desaparcebut), ¿eh?
-No la voy a pescar (fer cas). La voy a patear (acabar amb una relació).
-No seai patudo ( no tenir vergonya).
-Y tú no seai tan peladora (parlar malament dels altres). Estai pelando cable (dir coses absurdes).
-Cuando esté pintando el mono (fer el redícul per cridar l’atenció), la dejamos en evidencia.
-¿Cómo?
-Le diremos que se está fumando un pito (porro) y en realidad será un pucho (cigarro). Y cuando se tome un copete (cubata) no le ponemos nada de alcohol. Cuando se haga la copeteá (borratxa) como siempre, le tiramos la talla (fer una broma).
-Picante (vulgar) de mierda. ¡Qué choro (entretingut)!
-¡Puta, la huevá! ¡La raja (excel·lent)!

Segurament hi haurà més d'una expressió mal usada perquè, tot i que poc a poc vaig entenent alguna cosa més, us asseguro que no és fàcil, així que imagineu-vos la de malentesos diaris...